Música Que Cal Escoltar

Café Bleu es l'àlbum oficial de debut de la banda anglesa Style Council . Paul Weller i Mick Talbot en son els integrants, tot i que per aquest disc s'envolten d'altres músics com Steve White a la bateria (amb tant sols 18 anys), la veu de Tracy Thorn i el músic Ben Watt de la banda Everything but the girl entre d'altres. El disc va ser ben acollit per la crítica encara que alguns el van titllar de eclèctic i excessiu. Paul Weller, després de la dissolució de la seva banda The Jam , un grup new wave que va tenir molt d'èxit a la década dels 70 fins a principi dels 80, crea el grup Style Council amb un enfocament totalment diferent, les noves cançons son més properes al Jazz i al Soul i bàsicament aquest treball es un disc de pop sofisticat i elegant molt agradable d'escoltar i amb dues parts ben definides. Resulta molt difícil definir aquest àlbum, la primera part es com una experimentació de diferents estils que exploren Jazz, Soul, Lounge i el pop

Si vols començar a entrar dins el món d'Stevie Wonder aquest és el disc. Si, és un disc de recopilació, però és molt més, es un recull de la millor època del músic (1972-1982) i per si això no fos prou inclou quatre peces inèdites. Disc doble presentat en carpeta gatefold  editat per Talma-Motawn amb premsat i so molt bo, almenys en la versió que jo tinc de vinil editat a Espanya per RCA el 1982. Ja hem comentat que el disc es doble, per tant té quatre cares on la peça final de cada cara es una de les cançons inèdites que tant sols son en aquest àlbum. El recull és l'adequat i ens mostra l'Stevie Wonder dels 70 en plenitut, més creatiu, més funk i més inspirat. Conté tots els singles bàsics de l'època: Superstititon, Superwoman, You're the sunshine of my life, Master Blaster, I wish, Isn't she lovely... Sempre podem trobar-ne a faltar alguna de les nostres preferides (jo trobo a faltar All I do i algunes més), però és una recopilació, amb espai limita

Tears for Fears és un grup britànic format per dos membres, Roland Orzabal i Curt Smith, que després del seu sensacional segon disc Songs from the big chair (1985), van passar a la primera divisió amb el disc que ens ocupa avui The seeds of love . El segon disc havia estat un èxit amb talls com Shout, I believe, Head Over Heels i l'atemporal i magnífica Everybody wants to rule the world, aprofitant l'èxit, el canvi de discogràfica i poder gaudir de recursos pràcticament il·limitats per la gravació del seu proper disc, van encarar el treball des d'un altre punt de vista. Roland Orzabal, cansat del so dels 80, percussions pre-gravades, caixes de ritmes, sintetitzadors i produccions excesives pensades per les radio fórmules i les pistes de ball, volia fer un disc amb i de músics, que al final resultés en un so més orgànic que donés un salt de qualitat a la banda. Per això ells mateixos s'encarreguen de la producció junt amb el productor i enginyer David Bascombe

Soul Mining és l’àlbum debut de la banda britànica The The i el seu líder i (segons com es miri) únic component Matt Johnson. Es presenta l’any 1983 rebent bones crítiques encara que inicialment es va vendre de forma molt modesta (tant sols arriba al nº 27 a les llistes de vendes), no va ser fins el 2019 que el disc es va certificar com a or. Un disc que el públic a anat descobrint amb el temps, l’òpera prima de Matt Johnson on deixa els que segurament son els seus moments més inspirats. Originalment gravat per la discogràfica Some Bizarre  i editat per EPIC a Espanya, v a ser el tercer millor álbum del 1983 segons la revista Melody Maker i també està inclòs en els «1001 albums you must hear before you die» i està considerat com una obra mestra oculta. El dibuix de la coberta es obra del germà de Johnson (Andrew), curiosament la il·lustració que aquí va ser la contra-portada va ser la portada als EUA. Podem definir Soul Mining com un disc de Post-punk amb tocs d’electr

Primer disc en solitari de Donald Fagen, després de la separació d' Steely Dan al 1981 (després es tornarien a juntar ell i Walter Becker a finals dels 90 per re-activar la banda amb un parell de discs i alguns concerts en directe). The Nightfly es va llançar el 1982 produït per Gary Katz i amb un elenc de músics on hi havia el millor del pop-rock-jazz americà, entre ells destaquen: Michael Omartian, Jeff Porcaro, Larry Carlton, Randy Brecker, Michael Brecker... entre altres, sense oblidar-nos del mateix Donald Faguen al piano elèctric i altres teclats. El disc es bàsicament autobiogràfic  -això s'enten més si llegim el llibre de Donald Fagen, Eminent Hipsters (Ed. Libros del Kultrum)- , Fagen, nascut a New Jersey es passava les tardes i les nits escoltant els disc-jockeys de les emisores de Jazz de la costa est durant la seva adolescència, també freqüentava els clubs de jazz de New York i es passava hores veient i escoltant els seus ídols. Aquest disc va d'