Style Council - Cafe Bleu (1984)
Café Bleu es l'àlbum oficial de debut de la banda anglesa Style Council. Paul Weller i Mick Talbot en son els integrants, tot i que per aquest disc s'envolten d'altres músics com Steve White a la bateria (amb tant sols 18 anys), la veu de Tracy Thorn i el músic Ben Watt de la banda Everything but the girl entre d'altres.
El disc va ser ben acollit per la crítica encara que alguns el van titllar de eclèctic i excessiu.
Paul Weller, després de la dissolució de la seva banda The Jam, un grup new wave que va tenir molt d'èxit a la década dels 70 fins a principi dels 80, crea el grup Style Council amb un enfocament totalment diferent, les noves cançons son més properes al Jazz i al Soul i bàsicament aquest treball es un disc de pop sofisticat i elegant molt agradable d'escoltar i amb dues parts ben definides.
Resulta molt difícil definir aquest àlbum, la primera part es com una experimentació de diferents estils que exploren Jazz, Soul, Lounge i el pop allunyat de les corrents de música de Club "Mainstream" provinents de Manchester, això vol dir que aquest disc es més "londinenc" i només veient la coberta ja veiem de que anirà.
S'inicia amb la peça Mick's Blessings que ens introdueix al disc, tan sols executada amb el piano de Mick Talbot i dura poc més d'un minut.
Segueix The Whole Point of No Return una peça íntima on podem començar a gaudir de la prodigiosa veu de Paul Weller acompanyant-se tant sols de la seva guitarra, després trobem dues peces instrumentals curtes, una que recorda a les Big Band dels anys 50 -Me Ship Came In! i l'altra més pausada de Jazz-soft que ens transporta a la França dels anys 50 i 60 amb melodia de guitarra del mateix Weller.
Arribem a The Paris Match, una peça també "afrancesada" que resol de forma extraordinària la veu de la excel·lent vocalista Tracy Thorn, pel meu gust la millor peça del disc.
Aquesta primera cara acaba amb Dropping Bombs on the Whitehouse al més pur estil Jazz Be-Bob on descobrim les habilitats del bateria Steve White, sona a estàndard.
Divideixo en dues cares perquè la meva referència es sempre el vinil i en aquesta època els àlbums es dividien en dues parts, fins i tot músics i productors eren molt curosos amb l'ordre i la distribució dels LP's per la seva escolta.
La segona part es totalment diferent al que hem escoltat a la primera, aquí entrem ja al terreny del pop, més o menys sofisticat, amb l'ús de sintetitzadors, caixes de ritmes i una música menys crua i directa.
No m'estendré tant amb els comentaris peça per peça, la primera i la segona inclouen des d'un rap perpetrat per Weller (no és el que millor sap fer) fins a percussió electrònica vuitantera.
La tercera peça You're the best thing es un mig temps de pop sofisticat i elegant, la següent incorpora violí i ens sona una mica pop-folk per anar a la propera que, de totes les composicions del disc, es la que descobreix una mica com seran els Style Council dels propers àlbums, una autèntica peça de power-pop britànic sense perdre la elegància i incorporant una veu femenina acompanyant a Weller.
L'última es una peça instrumental amb una durada de poc més de dos minuts que ve a ser com un tancament instrumental del disc.
Personalment prefereixo la primera cara del disc, tot i ser molt ambiciosa crec que està molt ben resolta i per si sola justifica la compra i l'escolta de l'àlbum, es eclèctica, barreja estils, i es elegant. La segona, menys sorprenent, no deixa de ser música pop britànica més convencional.
Aquest disc va ser l'inici d'una gran banda encara que va fer enfadar a molts fans de The Jam que encara no li perdonen a Paul Weller les seves ganes d'explorar el Jazz, el Soul o fins i tot el Rap i aquest canvi radical de "power-trio" a grup de Pop.
Weller es un músic excel·lent, idolatrat pel Brit Pop de vàries generacions i que encara avui, ell sol, pot omplir estadis i festivals.
Aquests anys de col·laboració amb Mick Talbott (ex-component de Dexys Midnight Runners) van donar bons àlbums i molts bons temes fins a la seva dissolució al 1989.
Style Council va acabar sent una banda amb quatre membres permanents: junt amb Weller i Talbot, Steve White (bateria i percusiò) i Dee Ce Lee (Veu).
El disc va ser ben acollit per la crítica encara que alguns el van titllar de eclèctic i excessiu.
Resulta molt difícil definir aquest àlbum, la primera part es com una experimentació de diferents estils que exploren Jazz, Soul, Lounge i el pop allunyat de les corrents de música de Club "Mainstream" provinents de Manchester, això vol dir que aquest disc es més "londinenc" i només veient la coberta ja veiem de que anirà.
S'inicia amb la peça Mick's Blessings que ens introdueix al disc, tan sols executada amb el piano de Mick Talbot i dura poc més d'un minut.
Segueix The Whole Point of No Return una peça íntima on podem començar a gaudir de la prodigiosa veu de Paul Weller acompanyant-se tant sols de la seva guitarra, després trobem dues peces instrumentals curtes, una que recorda a les Big Band dels anys 50 -Me Ship Came In! i l'altra més pausada de Jazz-soft que ens transporta a la França dels anys 50 i 60 amb melodia de guitarra del mateix Weller.
Arribem a The Paris Match, una peça també "afrancesada" que resol de forma extraordinària la veu de la excel·lent vocalista Tracy Thorn, pel meu gust la millor peça del disc.
Aquesta primera cara acaba amb Dropping Bombs on the Whitehouse al més pur estil Jazz Be-Bob on descobrim les habilitats del bateria Steve White, sona a estàndard.
Divideixo en dues cares perquè la meva referència es sempre el vinil i en aquesta època els àlbums es dividien en dues parts, fins i tot músics i productors eren molt curosos amb l'ordre i la distribució dels LP's per la seva escolta.
La segona part es totalment diferent al que hem escoltat a la primera, aquí entrem ja al terreny del pop, més o menys sofisticat, amb l'ús de sintetitzadors, caixes de ritmes i una música menys crua i directa.
No m'estendré tant amb els comentaris peça per peça, la primera i la segona inclouen des d'un rap perpetrat per Weller (no és el que millor sap fer) fins a percussió electrònica vuitantera.
La tercera peça You're the best thing es un mig temps de pop sofisticat i elegant, la següent incorpora violí i ens sona una mica pop-folk per anar a la propera que, de totes les composicions del disc, es la que descobreix una mica com seran els Style Council dels propers àlbums, una autèntica peça de power-pop britànic sense perdre la elegància i incorporant una veu femenina acompanyant a Weller.
L'última es una peça instrumental amb una durada de poc més de dos minuts que ve a ser com un tancament instrumental del disc.
Personalment prefereixo la primera cara del disc, tot i ser molt ambiciosa crec que està molt ben resolta i per si sola justifica la compra i l'escolta de l'àlbum, es eclèctica, barreja estils, i es elegant. La segona, menys sorprenent, no deixa de ser música pop britànica més convencional.
Aquest disc va ser l'inici d'una gran banda encara que va fer enfadar a molts fans de The Jam que encara no li perdonen a Paul Weller les seves ganes d'explorar el Jazz, el Soul o fins i tot el Rap i aquest canvi radical de "power-trio" a grup de Pop.
Weller es un músic excel·lent, idolatrat pel Brit Pop de vàries generacions i que encara avui, ell sol, pot omplir estadis i festivals.
Aquests anys de col·laboració amb Mick Talbott (ex-component de Dexys Midnight Runners) van donar bons àlbums i molts bons temes fins a la seva dissolució al 1989.
Style Council va acabar sent una banda amb quatre membres permanents: junt amb Weller i Talbot, Steve White (bateria i percusiò) i Dee Ce Lee (Veu).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada