Tears for Fears - The Seeds of Love (1989)
Tears for Fears és un grup britànic format per dos membres, Roland Orzabal i Curt Smith, que després del seu sensacional segon disc Songs from the big chair (1985), van passar a la primera divisió amb el disc que ens ocupa avui The seeds of love.
El segon disc havia estat un èxit amb talls com Shout, I believe, Head Over Heels i l'atemporal i magnífica Everybody wants to rule the world, aprofitant l'èxit, el canvi de discogràfica i poder gaudir de recursos pràcticament il·limitats per la gravació del seu proper disc, van encarar el treball des d'un altre punt de vista. Roland Orzabal, cansat del so dels 80, percussions pre-gravades, caixes de ritmes, sintetitzadors i produccions excesives pensades per les radio fórmules i les pistes de ball, volia fer un disc amb i de músics, que al final resultés en un so més orgànic que donés un salt de qualitat a la banda. Per això ells mateixos s'encarreguen de la producció junt amb el productor i enginyer David Bascombe.
Amb aquesta idea van gravar el disc. Hi ha un canvi de so notable entre l'anterior i aquest, l'estil es menys pop i s'atansa més al Jazz-Rock, al so de Steely Dan o al so Beatles, grups que admiraven, la peça Badman's Song ens recorda una mica algun passatge d'Aja d'Steely Dan i sobretot Sowing the seeds of love es un homenatge clar al Sgt. Pepper's dels Beatles.
Aquest canvi és va poder fer gràcies disposar de grans músics on destaca la vocalista i excel·lent pianista de Jazz i Gospel Nord-Americana Oleta Adams. En aquest disc Oleta Adams no tan sols és un músic convidat si no que forma part de la banda i aniria amb el grup durant l'intensa gira mundial de 1990 de la que vull destacar el concert enregistrat a California (Tears for Fears Go to California). Ella és l'únic músic que també surt en una fotografia a la part interior del disc juntament amb R. Orzabal i C. Smith.
Altres músics convidats per l'enregistrament del disc son: Phil Collins, Manu Kache, Pino Palladino, Nicky Holland, etc.
El disc obre amb la peça Woman in Chains un duet entre Orzabal i Adams amb brillants harmonies vocals, un tema en crescendo on crea una atmosfera que va tornant-se densa poc a poc, destacar el treball a la bateria de Phil Collins, una de les seves millors col·laboracions (pel meu gust), ja que deixa de banda l'exhibicionisme intrínsec del que algunes vegades abusa i es centra en acaronar la peça magníficament.
El segon tall es Badman's song una peça que destaca per sobre de totes, es un treball pràcticament jazzistic, combina perfectament el rock, el jazz i fins i tot té passatges que semblen d'improvisació, el piano i les veus d'Oleta Adams i Roland Orzabal -un altre duet- condueixen la peça en tot moment i el bateria Manu Kache aquí demostra perquè està entre els millors. Una peça que per si sola justifica la compra del disc (opinió personal), en alguns moments podem apreciar la influència d'Steely Dan.
Desprès de la densitat dels dos primers talls ve la peça que va ser el primer single i motiu del disc Sowing de Seeds of Love un cant a l'amor, a l'amor en general, un homenatge als Beatles (només cal mirar la portada del disc o el videoclip de la cançó), un tall positiu on per primera vegada sentim a duo les veus dels dos integrants de Tears for Fears.
Continua amb Advice for the youg at heart, l'únic tall del disc cantat per Curt Smith, un mig temps de tota la vida molt ben resolt, una peça que et posa de bon humor, un pèl melancòlica que parla d'aprofitar el temps i no deixar passar les oportunitats.
Quan entrem a la segona cara del disc les coses canvien, no he entés mai com es van distribuir les cançons d'aquest àlbum, a la primera cara hi ha 4 peces que poden ser singles d'èxit, en canvi la segona cara és més reflexiva i més difícil, no es que perdi qualitat, ni molt menys, es que et demana una mica d'esforç si ho comparem amb el vitalisme de la primera cara.
Standing on the corner of the third world obre la segona cara del disc, es una peça suau, absorbent on destaca la veu d'Orzabal i les percussions de Manu Kache, ens condueix cap a la seguent Swords and Knives també cantada per Orzabal, potser la peça més experimental del disc amb canvis sobtats i sorpreses.
Passem a Year of the Knive que comença com un simulacre de tema en directe i ens mostra els Tears for Fears de tota la vida, potser la peça més propera a l'anterior àlbum, molt vital, rítmica i -com no- també cantada per Orzabal.
El disc es tanca amb Famous last words, Orzabal volia que l'album s'anomenés així, de fet la peça olora a epitafi i el grup després del disc i la gira es va separar i no va gravar res amb el nom de Tears for Fears fins al cap de més d'una dècada.
Recomano molt aquest disc ja que és com un disc de cloenda de la dècada dels 80.
Tears for Fears ens va deixar dos treballs memorables per la història, un és aquest, immens, perfeccionista, inspirat i poc valorat en comparació al Songs from the big chair.
Amb aquesta idea van gravar el disc. Hi ha un canvi de so notable entre l'anterior i aquest, l'estil es menys pop i s'atansa més al Jazz-Rock, al so de Steely Dan o al so Beatles, grups que admiraven, la peça Badman's Song ens recorda una mica algun passatge d'Aja d'Steely Dan i sobretot Sowing the seeds of love es un homenatge clar al Sgt. Pepper's dels Beatles.
Aquest canvi és va poder fer gràcies disposar de grans músics on destaca la vocalista i excel·lent pianista de Jazz i Gospel Nord-Americana Oleta Adams. En aquest disc Oleta Adams no tan sols és un músic convidat si no que forma part de la banda i aniria amb el grup durant l'intensa gira mundial de 1990 de la que vull destacar el concert enregistrat a California (Tears for Fears Go to California). Ella és l'únic músic que també surt en una fotografia a la part interior del disc juntament amb R. Orzabal i C. Smith.
Altres músics convidats per l'enregistrament del disc son: Phil Collins, Manu Kache, Pino Palladino, Nicky Holland, etc.
El disc obre amb la peça Woman in Chains un duet entre Orzabal i Adams amb brillants harmonies vocals, un tema en crescendo on crea una atmosfera que va tornant-se densa poc a poc, destacar el treball a la bateria de Phil Collins, una de les seves millors col·laboracions (pel meu gust), ja que deixa de banda l'exhibicionisme intrínsec del que algunes vegades abusa i es centra en acaronar la peça magníficament.
El segon tall es Badman's song una peça que destaca per sobre de totes, es un treball pràcticament jazzistic, combina perfectament el rock, el jazz i fins i tot té passatges que semblen d'improvisació, el piano i les veus d'Oleta Adams i Roland Orzabal -un altre duet- condueixen la peça en tot moment i el bateria Manu Kache aquí demostra perquè està entre els millors. Una peça que per si sola justifica la compra del disc (opinió personal), en alguns moments podem apreciar la influència d'Steely Dan.
Desprès de la densitat dels dos primers talls ve la peça que va ser el primer single i motiu del disc Sowing de Seeds of Love un cant a l'amor, a l'amor en general, un homenatge als Beatles (només cal mirar la portada del disc o el videoclip de la cançó), un tall positiu on per primera vegada sentim a duo les veus dels dos integrants de Tears for Fears.
Continua amb Advice for the youg at heart, l'únic tall del disc cantat per Curt Smith, un mig temps de tota la vida molt ben resolt, una peça que et posa de bon humor, un pèl melancòlica que parla d'aprofitar el temps i no deixar passar les oportunitats.
Quan entrem a la segona cara del disc les coses canvien, no he entés mai com es van distribuir les cançons d'aquest àlbum, a la primera cara hi ha 4 peces que poden ser singles d'èxit, en canvi la segona cara és més reflexiva i més difícil, no es que perdi qualitat, ni molt menys, es que et demana una mica d'esforç si ho comparem amb el vitalisme de la primera cara.
Standing on the corner of the third world obre la segona cara del disc, es una peça suau, absorbent on destaca la veu d'Orzabal i les percussions de Manu Kache, ens condueix cap a la seguent Swords and Knives també cantada per Orzabal, potser la peça més experimental del disc amb canvis sobtats i sorpreses.
Passem a Year of the Knive que comença com un simulacre de tema en directe i ens mostra els Tears for Fears de tota la vida, potser la peça més propera a l'anterior àlbum, molt vital, rítmica i -com no- també cantada per Orzabal.
El disc es tanca amb Famous last words, Orzabal volia que l'album s'anomenés així, de fet la peça olora a epitafi i el grup després del disc i la gira es va separar i no va gravar res amb el nom de Tears for Fears fins al cap de més d'una dècada.
Recomano molt aquest disc ja que és com un disc de cloenda de la dècada dels 80.
Tears for Fears ens va deixar dos treballs memorables per la història, un és aquest, immens, perfeccionista, inspirat i poc valorat en comparació al Songs from the big chair.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada