Donald Fagen - The Nightfly (1981)
Primer disc en solitari de Donald Fagen, després de la separació d'Steely Dan al 1981 (després es tornarien a juntar ell i Walter Becker a finals dels 90 per re-activar la banda amb un parell de discs i alguns concerts en directe).
The Nightfly es va llançar el 1982 produït per Gary Katz i amb un elenc de músics on hi havia el millor del pop-rock-jazz americà, entre ells destaquen: Michael Omartian, Jeff Porcaro, Larry Carlton, Randy Brecker, Michael Brecker... entre altres, sense oblidar-nos del mateix Donald Faguen al piano elèctric i altres teclats.
El disc es bàsicament autobiogràfic -això s'enten més si llegim el llibre de Donald Fagen, Eminent Hipsters (Ed. Libros del Kultrum)- , Fagen, nascut a New Jersey es passava les tardes i les nits escoltant els disc-jockeys de les emisores de Jazz de la costa est durant la seva adolescència, també freqüentava els clubs de jazz de New York i es passava hores veient i escoltant els seus ídols.
Aquest disc va d'això, de les fantasies d'un noi jove mentre està creixent en un suburbi d'una ciutat del nord-est dels Estats Units a finals dels 50 i principis del 60. (Segons la nota que el mateix Donald Fagen escriu al disc).
Aquest disc va ser un dels primers que es va enregistrar de forma totalment digital, el productor Gary Katz i Donal Fagen ja havien provat de fer-ho en el disc Gaucho de Steely Dan, però els resultats no van acabar d'agradar ni a Fagen ni a Becker famosos per la seva malaltissa persecució de la perfecció tant musical com en la producció, i va acabar enregistrant-se de forma analògica.
Per The Nightfly es van utilitzar enregistradors de 32 pistes digitals de la marca 3M, també es va actualitzar els models de 8 a 16 bits i finalment es va poder enregistrar totalment de forma digital quan els enginyers, en col.laboració amb 3M, van convencer a Donald Fagen i el resultat va ser el que s'esperava. Aquest disc, encara avui, es un disc "audiòfil" que s'utilitza per fer demostracions d'equips Hi-Fi i High End.
El disc barreja encertadament Jazz, Shuffle, Swing, Rock, Pop... i la seva escolta es fàcil inclús per a no coneixedors de Steely Dan, s'apropa més al Jazz que els últims treballs de la banda tot i ser un disc de pop-rock.
El disc es bàsicament autobiogràfic -això s'enten més si llegim el llibre de Donald Fagen, Eminent Hipsters (Ed. Libros del Kultrum)- , Fagen, nascut a New Jersey es passava les tardes i les nits escoltant els disc-jockeys de les emisores de Jazz de la costa est durant la seva adolescència, també freqüentava els clubs de jazz de New York i es passava hores veient i escoltant els seus ídols.
Aquest disc va d'això, de les fantasies d'un noi jove mentre està creixent en un suburbi d'una ciutat del nord-est dels Estats Units a finals dels 50 i principis del 60. (Segons la nota que el mateix Donald Fagen escriu al disc).
Aquest disc va ser un dels primers que es va enregistrar de forma totalment digital, el productor Gary Katz i Donal Fagen ja havien provat de fer-ho en el disc Gaucho de Steely Dan, però els resultats no van acabar d'agradar ni a Fagen ni a Becker famosos per la seva malaltissa persecució de la perfecció tant musical com en la producció, i va acabar enregistrant-se de forma analògica.
Per The Nightfly es van utilitzar enregistradors de 32 pistes digitals de la marca 3M, també es va actualitzar els models de 8 a 16 bits i finalment es va poder enregistrar totalment de forma digital quan els enginyers, en col.laboració amb 3M, van convencer a Donald Fagen i el resultat va ser el que s'esperava. Aquest disc, encara avui, es un disc "audiòfil" que s'utilitza per fer demostracions d'equips Hi-Fi i High End.
El disc barreja encertadament Jazz, Shuffle, Swing, Rock, Pop... i la seva escolta es fàcil inclús per a no coneixedors de Steely Dan, s'apropa més al Jazz que els últims treballs de la banda tot i ser un disc de pop-rock.
El disc comença amb el tema "IGY (International Geophysical Year)" la lletra parla d'un futur brillant de tecnologia i benestar i retrata l'optimisme americà d'aquestes décades de guerra freda.
"Green Flower Street", "Ruby Baby" (l'única no escrita per Fagen) y "Maxine" capten l'ambient y l'atmòsfera dels clubs del downtown dels anys 50 i 60, amb sons de club de Jazz i ambients sofisticats.
A la cara B (estem parlant sempre de vinil) comença amb New Frontier que parla de com era l'adolescència als anys 50, la segueix The Nightfly que dona títol a l'àlbum i es un homenatge als D.J. de Jazz nocturns dels anys 50-60 que escoltava Fagen a la seva joventut, segueix amb Goodbye Look que es una mena de bossa-nova en homenatge al gènere que es va popularitzar tant els anys 60 als clubs dels Estats Units. L'última peça es un sorprenent swing que sona a estandar Walk between the raindrops, una peça sense la densitat de les anteriors que va perfecta per tancar el disc amb optimisme.
És un dels meus discs favorits, no em canso mai d'escoltar-lo. Conté la barreja ideal de pop-rock-jazz, està enregistrat i executat a la perfecció, no té cap moment de caiguda, els músics son els millors dels que es podia disposar a principis dels 80 i la producció encara avui es una referència.
Aquest àlbum, per ser dels inicis de la dècada s'escapa -afortunadament- de la sobreproducció que estava tant de moda i que apreciem en treballs de productors americans con Tommy Lipuma o Quincy Jones (per no parlar dels productors britànics), aquest disc, tot i ser enregistrat totalment de forma digital, encara sona "analògic", no hi ha sintetitzadors, caixes de ritmes ni seqüenciadors. En cada escolta descobreixen coses noves, matisos que et fan estar encara més convençut que estàs davant d'una obra mestra que ha anat millorant amb el pas del temps.
Va rebre, en el seu dia, honors per part de tota la crítica i encara ara es un disc venerat, forma part dels 1001 discs que s'han d'escoltar abans de morir (2006).
L'escolta que recomano es en disc de vinil, tinc una còpia de Warner espanyola de l'any 1982 i sona realment bé, també disposo del CD original, una versió "made in germany"(1984), sona molt bé també, molt més analític i fred que en vinil, però sobre gustos...
També hi ha versions en SACD multicanal híbrid de la sèrie Warner Premium Sound (2011) i també es pot descarregar des de varies plataformes en formats FLAC, DSD, etc.
A la cara B (estem parlant sempre de vinil) comença amb New Frontier que parla de com era l'adolescència als anys 50, la segueix The Nightfly que dona títol a l'àlbum i es un homenatge als D.J. de Jazz nocturns dels anys 50-60 que escoltava Fagen a la seva joventut, segueix amb Goodbye Look que es una mena de bossa-nova en homenatge al gènere que es va popularitzar tant els anys 60 als clubs dels Estats Units. L'última peça es un sorprenent swing que sona a estandar Walk between the raindrops, una peça sense la densitat de les anteriors que va perfecta per tancar el disc amb optimisme.
És un dels meus discs favorits, no em canso mai d'escoltar-lo. Conté la barreja ideal de pop-rock-jazz, està enregistrat i executat a la perfecció, no té cap moment de caiguda, els músics son els millors dels que es podia disposar a principis dels 80 i la producció encara avui es una referència.
Aquest àlbum, per ser dels inicis de la dècada s'escapa -afortunadament- de la sobreproducció que estava tant de moda i que apreciem en treballs de productors americans con Tommy Lipuma o Quincy Jones (per no parlar dels productors britànics), aquest disc, tot i ser enregistrat totalment de forma digital, encara sona "analògic", no hi ha sintetitzadors, caixes de ritmes ni seqüenciadors. En cada escolta descobreixen coses noves, matisos que et fan estar encara més convençut que estàs davant d'una obra mestra que ha anat millorant amb el pas del temps.
Va rebre, en el seu dia, honors per part de tota la crítica i encara ara es un disc venerat, forma part dels 1001 discs que s'han d'escoltar abans de morir (2006).
L'escolta que recomano es en disc de vinil, tinc una còpia de Warner espanyola de l'any 1982 i sona realment bé, també disposo del CD original, una versió "made in germany"(1984), sona molt bé també, molt més analític i fred que en vinil, però sobre gustos...
També hi ha versions en SACD multicanal híbrid de la sèrie Warner Premium Sound (2011) i també es pot descarregar des de varies plataformes en formats FLAC, DSD, etc.
Escolteu aquest disc ni que sigui per curiositat, es una bona forma d'entendre el que es feia a principis dels 80 fora del mainstream pop-rock, també serveix per iniciar-se en l'univers Steely Dan i poc a poc anar explorant els magnifics treballs d'aquesta banda, com Aja que també comento en aquest blog.
Donald Fagen en solitari té 3 discs més, tots molt recomanables (Kamakiriad (1993), Morph the cat (2006) i Suken Condos (2012)), seguint el mateix estil característic que no respon ni a modes ni a imposicions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada