Stevie Wonder - The Original Musiquarium I (1982)
Si vols començar a entrar dins el món d'Stevie Wonder aquest és el disc.
Si, és un disc de recopilació, però és molt més, es un recull de la millor època del músic (1972-1982) i per si això no fos prou inclou quatre peces inèdites.
Disc doble presentat en carpeta gatefold editat per Talma-Motawn amb premsat i so molt bo, almenys en la versió que jo tinc de vinil editat a Espanya per RCA el 1982.
Ja hem comentat que el disc es doble, per tant té quatre cares on la peça final de cada cara es una de les cançons inèdites que tant sols son en aquest àlbum.
El recull és l'adequat i ens mostra l'Stevie Wonder dels 70 en plenitut, més creatiu, més funk i més inspirat. Conté tots els singles bàsics de l'època: Superstititon, Superwoman, You're the sunshine of my life, Master Blaster, I wish, Isn't she lovely...
Sempre podem trobar-ne a faltar alguna de les nostres preferides (jo trobo a faltar All I do i algunes més), però és una recopilació, amb espai limitat, i comprimir 7 discs increïbles (entre ells algun doble) en un sol album -doble també- es realment complicat.
Si no teniu cap disc de l'increible músic cec americà i tant sols heu escoltat temes dels anys 80 prescindibles com I just call to say I love you en endavant, no us rendiu, descobriu l'Stevie Wonder dels 70, qualsevol disc, sobre tot aquest, i entendreu perquè a aquest senyor se'l considera un geni de la música popular i es venerat per tota la crítica i també, més important, pels seus col·legues músics.
De les cançons noves que aquest disc inclou destaca Do I Do una peça funk de deu minuts de durada. Hi ha una línia de baix espectacular a càrrec de Nathan Lamar Watts i el més destacable i un autèntic luxe per la cançó es la col·laboració del trompetista de Jazz i Be-bop Dizzy Gillespie, es curiós escoltar com el propi Stevie Wonder el presenta a la meitat de la peça abans del solo. Aquesta peça acaba amb un rap perpetrat pel propi Stevie Wonder on apreciem de que no es el que millor se li dóna.
Les altres tres peces inèdites son That girl que sembla més escrita per per que l'interpreti Michael Jackson, la tranquila i d'una delicadesa sublim Ribbons in the sky , amb un solo de piano del propi Wonder, exquisit.
La quarta és Front Line, una peça anti belicista adornada per un solo d'harmònica.
Destacar la gravació del disc, totes les peces sonen cristal·lines, es el que es coneix com remastered, està gravat des de les cintes originals millorant la dinàmica i la presència, les cançons estan complertes tal i com estaven en els seus discs originals i no com es van comercialitzar com a "singles", com a exemple Isn't she lovely dura el que durava originalment, més de 6 minuts, i tenim el solo d'harmònica complet.
Recomano molt aquest disc, els molt fans d'Stevie Wonder ja tindran tots els anteriors, però si no ets un d'ells i no en tens cap, comença per aquest.
Si, és un disc de recopilació, però és molt més, es un recull de la millor època del músic (1972-1982) i per si això no fos prou inclou quatre peces inèdites.
Ja hem comentat que el disc es doble, per tant té quatre cares on la peça final de cada cara es una de les cançons inèdites que tant sols son en aquest àlbum.
El recull és l'adequat i ens mostra l'Stevie Wonder dels 70 en plenitut, més creatiu, més funk i més inspirat. Conté tots els singles bàsics de l'època: Superstititon, Superwoman, You're the sunshine of my life, Master Blaster, I wish, Isn't she lovely...
Sempre podem trobar-ne a faltar alguna de les nostres preferides (jo trobo a faltar All I do i algunes més), però és una recopilació, amb espai limitat, i comprimir 7 discs increïbles (entre ells algun doble) en un sol album -doble també- es realment complicat.
Si no teniu cap disc de l'increible músic cec americà i tant sols heu escoltat temes dels anys 80 prescindibles com I just call to say I love you en endavant, no us rendiu, descobriu l'Stevie Wonder dels 70, qualsevol disc, sobre tot aquest, i entendreu perquè a aquest senyor se'l considera un geni de la música popular i es venerat per tota la crítica i també, més important, pels seus col·legues músics.
De les cançons noves que aquest disc inclou destaca Do I Do una peça funk de deu minuts de durada. Hi ha una línia de baix espectacular a càrrec de Nathan Lamar Watts i el més destacable i un autèntic luxe per la cançó es la col·laboració del trompetista de Jazz i Be-bop Dizzy Gillespie, es curiós escoltar com el propi Stevie Wonder el presenta a la meitat de la peça abans del solo. Aquesta peça acaba amb un rap perpetrat pel propi Stevie Wonder on apreciem de que no es el que millor se li dóna.
Les altres tres peces inèdites son That girl que sembla més escrita per per que l'interpreti Michael Jackson, la tranquila i d'una delicadesa sublim Ribbons in the sky , amb un solo de piano del propi Wonder, exquisit.
La quarta és Front Line, una peça anti belicista adornada per un solo d'harmònica.
Destacar la gravació del disc, totes les peces sonen cristal·lines, es el que es coneix com remastered, està gravat des de les cintes originals millorant la dinàmica i la presència, les cançons estan complertes tal i com estaven en els seus discs originals i no com es van comercialitzar com a "singles", com a exemple Isn't she lovely dura el que durava originalment, més de 6 minuts, i tenim el solo d'harmònica complet.
Recomano molt aquest disc, els molt fans d'Stevie Wonder ja tindran tots els anteriors, però si no ets un d'ells i no en tens cap, comença per aquest.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada