Steely Dan - Aja (1977)
Steely Dan Aja, o la perfecció musical i sonora portada al límit, la fina línia que separa la excel·lència de la perfecció malaltissa. Així és Steely Dan, banda formada per dos músics de la costa est dels Estats Units: Donald Fagen i Walter Becker.
Comencen la seva producció musical a l'inici de la dècada dels 70 i aquest disc del que avui parlo es el seu sisè treball, probablement el millor de la banda.
Per posar-nos en situació, som a l'any 1977 el punk ja arriba a tot arreu, (Sex Pistols, The Clash, Ramones...), el rock simfònic agonitza ,i al mateix temps, dos músics americans, graben un disc de 7 talls on el tema principal dura 8 minuts, amb multitud d'acords de jazz, desenes d'eminents músics de sessió i obsessiva preocupació per aconseguir l'excel·lència tant musical com en la producció, es a dir, tot el contrari del mainstream imperant de l'època on semblava que tothom, discogràfiques incloses, estaven més interessats en cançons ràpides, explosives, intuïtives i que mostressin despreocupació per la qualitat musical, es a dir, basar-ho tot en l'actitud, ja no cal ser músic, només cal explicar alguna cosa fent el màxim de soroll possible. Les discogràfiques i les emissores de ràdio també s'apunten al carro veient una nova i ràpida font d'ingressos.
Steely Dan son dos membres acompanyats per músics de primera línia triats expressament per cada tema, Donald Fagen i Walter Becker composen música i lletra, després fan com una mena de càsting entre els millors i més prestigiosos músics per cada peça, per cada solo, per cada part, per petita i intrascendent que sembli.
No parlem de músics qualsevol, parlem dels millors talents de l'època on la majoria cobraven més de 1.000 dòlars a la setmana (l'any 1977 !!!), Wayne Shorter, Steve Gadd, Larry Carlton, Bernard Purdie, Jay Graydon, Michael McDonald... son tant sols alguns dels il·lustres noms que hi participen.
Mes de sis mesos de gravació, 6 hores al dia entre New York i Los Angeles repetint preses (en alguns temes més de 60), portant al límit els 5 saxofonistes, 6 bateries, 6 teclats, 8 guitarristes, d'entre els més de 25 músics que participen en la gravació de Aja a part de Donald Fagen (Veu i teclats) i Walter Becker (guitarra i baix).
La perfecció que es busca es tal que Fagen i Becker s'auto descarten per tocar en el tema Peg, veient que hi ha músics que la poden interpretar millor que ells.
Comencen la seva producció musical a l'inici de la dècada dels 70 i aquest disc del que avui parlo es el seu sisè treball, probablement el millor de la banda.
Per posar-nos en situació, som a l'any 1977 el punk ja arriba a tot arreu, (Sex Pistols, The Clash, Ramones...), el rock simfònic agonitza ,i al mateix temps, dos músics americans, graben un disc de 7 talls on el tema principal dura 8 minuts, amb multitud d'acords de jazz, desenes d'eminents músics de sessió i obsessiva preocupació per aconseguir l'excel·lència tant musical com en la producció, es a dir, tot el contrari del mainstream imperant de l'època on semblava que tothom, discogràfiques incloses, estaven més interessats en cançons ràpides, explosives, intuïtives i que mostressin despreocupació per la qualitat musical, es a dir, basar-ho tot en l'actitud, ja no cal ser músic, només cal explicar alguna cosa fent el màxim de soroll possible. Les discogràfiques i les emissores de ràdio també s'apunten al carro veient una nova i ràpida font d'ingressos.
No parlem de músics qualsevol, parlem dels millors talents de l'època on la majoria cobraven més de 1.000 dòlars a la setmana (l'any 1977 !!!), Wayne Shorter, Steve Gadd, Larry Carlton, Bernard Purdie, Jay Graydon, Michael McDonald... son tant sols alguns dels il·lustres noms que hi participen.
Mes de sis mesos de gravació, 6 hores al dia entre New York i Los Angeles repetint preses (en alguns temes més de 60), portant al límit els 5 saxofonistes, 6 bateries, 6 teclats, 8 guitarristes, d'entre els més de 25 músics que participen en la gravació de Aja a part de Donald Fagen (Veu i teclats) i Walter Becker (guitarra i baix).
La perfecció que es busca es tal que Fagen i Becker s'auto descarten per tocar en el tema Peg, veient que hi ha músics que la poden interpretar millor que ells.
Son com dos directors d'orquestra que junt amb el productor Gary Katz i els 10 enginyers que treballen en l'àlbum aconseguirien crear una de les obres mestres de Jazz-Rock del segle XX.
Aja va ser molt ben rebut per la gent i per la crítica, encara continua sent el disc més venut dels Steely Dan (va arribar a nº 3 a les llistes i va ser disc de platí) i han estat reconeguts, per treballs com el que ens ocupa, com una de les millors bandes de la història.
Tant el món del rock com el del Jazz van estar d'acord en aclamar el disc, cosa que no acostuma a passar i ens indica ademés la dificultat per ubicar estilísticament la música d'Steely Dan.
Una banda d'estudi que no feia concerts perquè, segons explicaven, els hi treia temps per treballar a l'estudi de gravació que és on els hi agradava estar. Els concerts no van venir fins molts anys després.
La producció del disc està en linia amb la seva qualitat musical, es un disc de referència audiòfila, impecablement gravat amb el segell ABC Records i amb l'enginyer Roger Nichols al capdavant.
En la mítica coberta del disc hi veiem una model japonesa de la que amb prou feina endevinem el perfil, una luxosa presentació d'acord amb la qualitat que trobarem a l'interior.
El titol del disc Aja (pronunciat eisha) fa referència a un nom coreà de dona (?).
El disc s'inaugura amb el pop-jazz de Black Cow que és el nom d'un còcktel de Grand Marnier amb cafè (crec), ja comencem a notar la precisió sonora impecable, un ritme tranquil, quasi sincopat on si escoltem amb atenció desgranem instruments que van incorporant-se i tot enbolcallat amb uns cors femenins en la seva justa mesura. Destacar el solo de Joe Sample (The Crussaders).
Aja, la peça que dóna títol a l'àlbum, es una luxosa suite musical per disfrutar de l'apropament més jazzístic del disc, amb parts ben diferenciades que van des del pop-jazz suau fins a parts que semblen improvitzades entre el colosal bateria Steve Gadd i el reconegut saxofonista de Hard Bob i ex component de Wheather Report Wayne Shorter, un dels molts luxes que ens regala l'àlbum, una peça que quan l'escoltes per primera vegada et descol·loca i et fa replantejar els límits entre el jazz, el pop, el rock...
Deacon Blues, molt en la linia clàssica d'Steely Dan, romanticisme musical que explica la història d'un músic que no aconsegueix ser tant bo com voldria (autobiogràfica?), destaca l'acompanyament de saxo a càrrec de Pete Christlieb durant pràcticament tot el tall.
Peg es una peça amb tocs funky amb estructura i progressió de blues impulsada pel genial shuffle de bateria de Rick Marota on també destaquen els cors de Michael McDonald.
Curt solo de guitarra a càrrec de Jay Graydon (el vuité guitarrista que es va provar per aquest solo). Una cançó fresca que segurament es la més fàcil de digerir de tot el disc, no per això deixa de ser una obra mestra més. Curiosament és l'única en que no toquen ni Fagen ni Becker per considerar que hi havia músics millors que ells per tocarla, fins aquests límits arriba la recerca de la perfecció d'Steely Dan.
Home at last, aquest tema de to nostàlgic i amb predominància de piano i on la guitarra solista es a càrrec de Walter Becker. Destacar també el shuffle de bateria de Bernard Purdie que junt amb el baixista Chuck Rainey (que es el músic que apareix en més talls del disc) fan caminar aquesta peça.
I got the news es una peça de ritme trepidant on destaca que els solos son a càrrec de dos guitarristes: Walter Becker i Larry Carlton, i per si no fos prou, la rítmica es a càrrec d'un altre guitarrista: Dean Parks. Fins a 13 persones entre músics i veus participen en aquesta peça.
I per acabar Jossie un Rythm & Blues amb un ritme sostingut portat per la guitarra a càrrec de Larry Carlton acompanyat per la resta d'instrumentació amb solo de guitarra de Walter Becker que clou magnificament el disc. També trobem als cors l'agradable i vellutada veu de Michael McDonald com en la majoria de talls del disc.
L'únic que apareix a totes les peces del disc es la veu de Donald Fagen.
Recomano moltíssim aquest disc, no se si queda algun bon afeccionat a la música, no tant sols al jazz, que no conegui o hagi escoltat mai aquest disc.
Ha estat un disc de referència per músics de varies generacions.
Sense por a equivocar-me es el disc de rock més elegant i perfeccionista que mai s'ha fet.
Mai van fer gira del disc, per poder escoltar peces com Aja, Peg o Josie en directe els fans van tenir que esperar fins als 90 quan Steely Dan van tornar a reunir-se i van fer una sèrie de concerts que, a part d'algun disc en directe, van portar a la banda a gravar dos nous discs: Two Against Nature (2000) i Everything must go (2003). Walter Becker mort el 2017 i així, desgraciadament, Steely Dan arriva al seu final.
Aja va ser molt ben rebut per la gent i per la crítica, encara continua sent el disc més venut dels Steely Dan (va arribar a nº 3 a les llistes i va ser disc de platí) i han estat reconeguts, per treballs com el que ens ocupa, com una de les millors bandes de la història.
Tant el món del rock com el del Jazz van estar d'acord en aclamar el disc, cosa que no acostuma a passar i ens indica ademés la dificultat per ubicar estilísticament la música d'Steely Dan.
Una banda d'estudi que no feia concerts perquè, segons explicaven, els hi treia temps per treballar a l'estudi de gravació que és on els hi agradava estar. Els concerts no van venir fins molts anys després.
La producció del disc està en linia amb la seva qualitat musical, es un disc de referència audiòfila, impecablement gravat amb el segell ABC Records i amb l'enginyer Roger Nichols al capdavant.
En la mítica coberta del disc hi veiem una model japonesa de la que amb prou feina endevinem el perfil, una luxosa presentació d'acord amb la qualitat que trobarem a l'interior.
El titol del disc Aja (pronunciat eisha) fa referència a un nom coreà de dona (?).
El disc s'inaugura amb el pop-jazz de Black Cow que és el nom d'un còcktel de Grand Marnier amb cafè (crec), ja comencem a notar la precisió sonora impecable, un ritme tranquil, quasi sincopat on si escoltem amb atenció desgranem instruments que van incorporant-se i tot enbolcallat amb uns cors femenins en la seva justa mesura. Destacar el solo de Joe Sample (The Crussaders).
Aja, la peça que dóna títol a l'àlbum, es una luxosa suite musical per disfrutar de l'apropament més jazzístic del disc, amb parts ben diferenciades que van des del pop-jazz suau fins a parts que semblen improvitzades entre el colosal bateria Steve Gadd i el reconegut saxofonista de Hard Bob i ex component de Wheather Report Wayne Shorter, un dels molts luxes que ens regala l'àlbum, una peça que quan l'escoltes per primera vegada et descol·loca i et fa replantejar els límits entre el jazz, el pop, el rock...
Deacon Blues, molt en la linia clàssica d'Steely Dan, romanticisme musical que explica la història d'un músic que no aconsegueix ser tant bo com voldria (autobiogràfica?), destaca l'acompanyament de saxo a càrrec de Pete Christlieb durant pràcticament tot el tall.
Peg es una peça amb tocs funky amb estructura i progressió de blues impulsada pel genial shuffle de bateria de Rick Marota on també destaquen els cors de Michael McDonald.
Curt solo de guitarra a càrrec de Jay Graydon (el vuité guitarrista que es va provar per aquest solo). Una cançó fresca que segurament es la més fàcil de digerir de tot el disc, no per això deixa de ser una obra mestra més. Curiosament és l'única en que no toquen ni Fagen ni Becker per considerar que hi havia músics millors que ells per tocarla, fins aquests límits arriba la recerca de la perfecció d'Steely Dan.
Home at last, aquest tema de to nostàlgic i amb predominància de piano i on la guitarra solista es a càrrec de Walter Becker. Destacar també el shuffle de bateria de Bernard Purdie que junt amb el baixista Chuck Rainey (que es el músic que apareix en més talls del disc) fan caminar aquesta peça.
I got the news es una peça de ritme trepidant on destaca que els solos son a càrrec de dos guitarristes: Walter Becker i Larry Carlton, i per si no fos prou, la rítmica es a càrrec d'un altre guitarrista: Dean Parks. Fins a 13 persones entre músics i veus participen en aquesta peça.
I per acabar Jossie un Rythm & Blues amb un ritme sostingut portat per la guitarra a càrrec de Larry Carlton acompanyat per la resta d'instrumentació amb solo de guitarra de Walter Becker que clou magnificament el disc. També trobem als cors l'agradable i vellutada veu de Michael McDonald com en la majoria de talls del disc.
L'únic que apareix a totes les peces del disc es la veu de Donald Fagen.
Recomano moltíssim aquest disc, no se si queda algun bon afeccionat a la música, no tant sols al jazz, que no conegui o hagi escoltat mai aquest disc.
Ha estat un disc de referència per músics de varies generacions.
Sense por a equivocar-me es el disc de rock més elegant i perfeccionista que mai s'ha fet.
Mai van fer gira del disc, per poder escoltar peces com Aja, Peg o Josie en directe els fans van tenir que esperar fins als 90 quan Steely Dan van tornar a reunir-se i van fer una sèrie de concerts que, a part d'algun disc en directe, van portar a la banda a gravar dos nous discs: Two Against Nature (2000) i Everything must go (2003). Walter Becker mort el 2017 i així, desgraciadament, Steely Dan arriva al seu final.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada