The Alan Parsons Project - The Turn of a Friendly Card
The Turn of a Friendly Card es el cinquè disc de la banda britànica The Alan Parsons Project formada per Alan Parsons i Eric Woolson, la resta de membres son vocalistes i músics contractats com ja era habitual en els anteriors treballs de la banda.
La primera cara conté quatre temes: May be a price to pay, un espectacular inici amb fanfarries, gran orquestració i la poderosa veu d'Elmer Gantry seguida del que va ser el single d'aquest àlbum Games people play un super-hit de la música pop-disco dels 80 que va sonar en discoteques de l'època i, a més, va llençar la carrera musical en solitari del vocalista Lenny Zakatek, un habitual en tots els treballs de la banda britànica.
Continua amb la peça Time una emocionant balada cantada per Eric Woolfson que també fou single d'èxit, el tema parla de l'efímer de la vida i de l'implacable pas del temps per conduïr-nos fins a I don't wanna go home que comença i acaba amb un arpegi de piano, interpretada de nou per la punyent veu de Lenny Zakatek, funk-rock que recorda a cançons de discs anteriors com I Wouldn't want to be like you del disc I Robot.
La meva opinió es que aquest és el millor disc de la banda i aniré explicant perquè.
Alan Parsons després d'haver estat enginyer de so als estudis Abbey Road de Londres, colaborant en discs dels Beatles, Paul McCartney, The Hollies i sobretot al recordat àlbum The Dark Side of the Moon de Pink Floyd que va proporcionar-li una nominació als premis Grammy.
Aquest disc del que parlo avui també va estar nominat en apartats tècnics com la majoria dels seus treballs.
Aquest disc del que parlo avui també va estar nominat en apartats tècnics com la majoria dels seus treballs.
The Turn of a Friendy Card es un disc conceptual com ho havien estat els cuatre anteriors, aquest parla del joc i les apostes, més que recordar-nos que l'addicció al joc acostuma a acabar malament, ho metaforitza amb les apostes que tots fem -o estem obligats a fer- al llarg de la nostra vida.
Aquest disc és de l'any 1980, el rock progressiu estava a les acaballes, la gent demanava menys intensitat i més cançons que es poguessin emetre per la ràdio, temes de 20 minuts no interessaven, en aquest disc hi trobem una mica de tot.
La primera cara conté quatre temes: May be a price to pay, un espectacular inici amb fanfarries, gran orquestració i la poderosa veu d'Elmer Gantry seguida del que va ser el single d'aquest àlbum Games people play un super-hit de la música pop-disco dels 80 que va sonar en discoteques de l'època i, a més, va llençar la carrera musical en solitari del vocalista Lenny Zakatek, un habitual en tots els treballs de la banda britànica.
Continua amb la peça Time una emocionant balada cantada per Eric Woolfson que també fou single d'èxit, el tema parla de l'efímer de la vida i de l'implacable pas del temps per conduïr-nos fins a I don't wanna go home que comença i acaba amb un arpegi de piano, interpretada de nou per la punyent veu de Lenny Zakatek, funk-rock que recorda a cançons de discs anteriors com I Wouldn't want to be like you del disc I Robot.
La segona part del disc, o segona cara, ens porta més cap al rock progressiu o rock sinfònic -com vulgueu-, comença amb una peça instrumental creada pel mateix Alan Parsons que inclou un magnífic solo de saxo The gold bug per donar entrada a la suite que ens durà fins al final del disc, aquesta es divideix en 5 parts; la primera The turn of a friendly card part 1, l'acurada i excel·lent veu de Chris Raimbow ens mostra la melodia que esdevindrà recurrent a tota la suite, al final es barreja amb uns efectes de so de monedes caient, gent i soroll com si ens trobessim a l'interior d'un casino i comença Snake eyes, una peça de rock que conté un solo interpretat pel gran guitarrista Ian Bairnson.
Canvi total de registre per la seguent part, The ace of swords, peça instrumental que comença amb un clavicordi per anar incorporant més textures i capes finalitzant amb tota l'orquestra, quasi òpera-rock.
Un altre gir radical es condueix fins a Nothing left to lose amb la sedosa veu de Woolfson, una peça de ritme tranquil i reflexiva que inclou un convincent solo d'acordió, aquest tall acaba bruscament fent un reprise de Snake eyes amb ritme reagee per dur-nos cap a una part que quasi bé és hard-rock amb memorable solo de guitarra de Bairnson, acaba també en sec i enllaça amb el que podriem anomenar l'epílog, The turn of a friendly card part 2, la mateixa melodia de l'inici, l'orquestació i els cors es posen al servei de la veu i després, amb la guitarra interpretant la recurrent melodia, acaba amb un encertat fade-out cloent els millors 20 minuts de la història de The Alan Parsons Project.
Destacar el treball del bateria Stuart Elliot, impecable en la execució sense agafar mai protagonisme i conduint rítmicament totes les parts. Una bateria de les que ja no sentim quasi mai, sense efectes digitals, sona a bateria, totalment analògica i orgànica, com també el baix de David Paton que sempre es manté en un segon pla fent que les peces caminin de forma impecable.
L'orquestra que apareix durant tota la producció es l'Orquesta de Cambra de Munich dirigida per Eberhard Schoener amb els arranjaments d'Andrew Powell, un col·laborador habitual de la banda pels temes orquestrals.
Sobretot per la suite de la segona cara, el disc The turn of a friendly card es -per mi- el millor disc de la banda, estem davant de la máxima plenitut creativa i musical d'Alan Parsons Project, aquest disc marca el pic del grup.
Es cert que van venir alguns treballs bons després d'aquest: Eye in the sky o Vulture Culture ho son, però mai van arribar a excel·lir com aquest.
Alan Parsons Project va anar de baixa -opinió personal- a partir de finals dels 80 amb alguns treballs oblidables com Gaudi o Freudiana que han fet que molta gent denostés aquest grup.
Cal escoltar els primers treballs de la banda fins el disc Stereotomy de l'any 1985, tots tenen moments molt bons.
Recomano tots els disc de The Alan Parsons Project de la primera època, fins el 1985, la resta no tenen tant d'interés, no jutgeu aquesta banda pels últims treballs, feu-ho pels seus primers nou LP's, i penseu, a veure quantes bandes trobeu amb nou discs d'alt nivell.
Alan Parsons continua amb la seva producció musical i els concerts en directe recordant, sobretot, les seves millors composicions als nostàlgics del grup. També es un dels grups amb incontables recopilacions més o menys desordenades en tots els formats possibles.
Canvi total de registre per la seguent part, The ace of swords, peça instrumental que comença amb un clavicordi per anar incorporant més textures i capes finalitzant amb tota l'orquestra, quasi òpera-rock.
Un altre gir radical es condueix fins a Nothing left to lose amb la sedosa veu de Woolfson, una peça de ritme tranquil i reflexiva que inclou un convincent solo d'acordió, aquest tall acaba bruscament fent un reprise de Snake eyes amb ritme reagee per dur-nos cap a una part que quasi bé és hard-rock amb memorable solo de guitarra de Bairnson, acaba també en sec i enllaça amb el que podriem anomenar l'epílog, The turn of a friendly card part 2, la mateixa melodia de l'inici, l'orquestació i els cors es posen al servei de la veu i després, amb la guitarra interpretant la recurrent melodia, acaba amb un encertat fade-out cloent els millors 20 minuts de la història de The Alan Parsons Project.
Destacar el treball del bateria Stuart Elliot, impecable en la execució sense agafar mai protagonisme i conduint rítmicament totes les parts. Una bateria de les que ja no sentim quasi mai, sense efectes digitals, sona a bateria, totalment analògica i orgànica, com també el baix de David Paton que sempre es manté en un segon pla fent que les peces caminin de forma impecable.
L'orquestra que apareix durant tota la producció es l'Orquesta de Cambra de Munich dirigida per Eberhard Schoener amb els arranjaments d'Andrew Powell, un col·laborador habitual de la banda pels temes orquestrals.
Sobretot per la suite de la segona cara, el disc The turn of a friendly card es -per mi- el millor disc de la banda, estem davant de la máxima plenitut creativa i musical d'Alan Parsons Project, aquest disc marca el pic del grup.
Es cert que van venir alguns treballs bons després d'aquest: Eye in the sky o Vulture Culture ho son, però mai van arribar a excel·lir com aquest.
Alan Parsons Project va anar de baixa -opinió personal- a partir de finals dels 80 amb alguns treballs oblidables com Gaudi o Freudiana que han fet que molta gent denostés aquest grup.
Cal escoltar els primers treballs de la banda fins el disc Stereotomy de l'any 1985, tots tenen moments molt bons.
Recomano tots els disc de The Alan Parsons Project de la primera època, fins el 1985, la resta no tenen tant d'interés, no jutgeu aquesta banda pels últims treballs, feu-ho pels seus primers nou LP's, i penseu, a veure quantes bandes trobeu amb nou discs d'alt nivell.
Alan Parsons continua amb la seva producció musical i els concerts en directe recordant, sobretot, les seves millors composicions als nostàlgics del grup. També es un dels grups amb incontables recopilacions més o menys desordenades en tots els formats possibles.
Res a dir de la producció d'aquest disc, tot el que toca Alan Parsons sona bé, aquest disc es gaudeix, com tots, en vinil de l'època, els formats digitals, pel meu gust, li resten una mica d'encant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada