If That's What it takes - Michael McDonald (1982)

Primer album en solitari del que havia estat el cantant i teclat de The Doobie Brothers fins l'any 1980 havent aportat un so menys rock i més proper al rithm & blues així com memorables composicions a la contrastada banda americana com Minute by Minute o el classic atemporal i una de les millors composicions pop de tots els temps: What a fool believes.

La separacio de Doobie Brothers estava cantada a principis dels 80, llavors Michael McDonald comença la seva carrera en solitari amb aquest magnífic álbum co-produït per Ted Templeman i acompanyat per músics de la talla de Jeff Porcaro, Steve Gadd, Greg Phillinganes, Mike Porcaro, Tom Scott, etc. concentrant el característic so del Easy Listening de la costa oest dels Estats Units en aquest interessant disc.

En aquest disc podem gaudir de la magnífica veu de McDonald, una de les millors veus que ha donat els Estats Units, es un destacat pianista, però crec que el millor que aporta es la veu; versatil, agradable, particular i impossible de confondre.

Aquest disc va quedar bastant dil·luit, sobretot a Europa, on aquest tipus de so no interessava a principis dels 80, estava tot inundat per música anglesa i acotat en radio fórmules, agonitzants grups dels 70, italo-disco, emergents grups pop-rock, punk, etc. una amalgama de coses on s'hi valorava més l'actitut i sortir als programes de la TV o a l'emergent MTV que no la qualitat musical, res de nou. Llavors a propostes com la de McDonald pràcticament no se'ls hi feia ni cas, jo no ho vaig descobrir fins els 90 i no sense esforç.

Als EE. UU. si que tenia i té el seu públic, inclús en emisores de radio especialitzades, o no, en aquest gèneres. Val a dir que es una música eminentment americana molt relacionada amb el R&B el Jazz, el que aquí s'anomena despectivament com a "música d'ascensor o de sala d'espera del dentista". Aquest tipus de música sempre aposta per la qualitat tant musical com sonora procurant donar una satisfacció plena a qui l'escolta, no es preocupa per si els músics son més o menys agraciats o si vesteixen d'una forma o altra, es tant sols música.

No comentaré tema per tema perquè crec que es un disc que cal escoltar sencer, evidentment no es tracta d'un disc conceptual, ni molt menys, es un grup de cançons ben composades, magníficament executades i produïdes. Es va editar com a sencill la peça I Keep Forgettin' per la promoció del disc, suposo que van pensar que seria la més "atractiva" per emetre a les ràdios. Totes les cançons tenen un temps pausat menys la que li dóna títol al disc If that's what it takes que camina amb un ritme ràpid conduït amb el sempre brillant shuffle de bateria del gran Steve Gadd.

Recomano molt aquest disc per qui vulgui gaudir de 40 minuts d'escolta agradable, etiqueteu-la com vulgueu, per mi tant sols es música que cal escoltar.

Michael McDonald ademés dels discs amb The Dobbie Brothers i els posteriors en solitari ha estat convocat a moltes col·laboracions amb els millors artistes del gènere; ell es qui fa els cors de Peg d'Steely Dan entre d'altres peces a l'álbum Aja, també és present al multi premiat disc de debut de Christopher Cross, la peça Run Like a Wind no seria el mateix sense la seva veu.