Supertramp - Crime of the Century (1974)
Supertramp és una banda de rock fundada el 1969 per Rick Davies amb el support econòmic del financer Stanley August Miesegaes. El disc del que parlo avui es el tercer, després dels dos primers -Supertramp i Indelibily Stamped- que comercialment no van ser el que s'esperava.
Crime of the Century es el primer treball de la banda que comptaria ja amb membres permanents. Tant sols Rick Davies i Roger Hodgson havien estat en els dos anteriors, així doncs la banda quedarà així pels propers i exitosos àlbums: Rick Davies (veu, teclats, harmònica), Roger Hodgson (veu, guitarra, teclats), Jonh A. Helliwell (Instruments de vent i veus), Bob C. Bemberg (Bateria i percusió) i Dougie Thomson (baix).
El disc del segell A&M Records va ser gravat en varis estudis, la composició i els assajos pel disc es van realitzar en una granja habilitada a Somerset i el productor va ser Ken Scott. El grup tenia més de 40 cançons per aquest disc de les quals se'n van sel·leccionar 8, alguns dels descarts es van utilitzar pel seguent disc Crises -What Crises?.
Aquest treball es el que va obrir l'etapa més exitosa del grup, convertint-se en un dels referents del pop-rock-prog dels anys 70, mentre va durar la bona entesa entre els dos compositors de la banda Rick Davies i Roger Hodgson, van crear discos ratllant l'excel·lència, un es aquest Crime of the Century, en la meva opinió el millor de la banda.
En aquesta època i fins el disc Famous Last Words (1982) totes les cançons estaven firmades per Davies i Hodgson (com els Beatles amb Lennon Mcartney), es la millor època de la banda (1974-1982), fins que van començar les desavenences creatives entre Davies i Hodgson que van acabar amb la marxa de Hodgson.
Mai més han tornat a tocar junts.
Es diferencia fàcilment quines son les peces composades per Davies o per Hodgson, el primer amb influències jazz i R&B i el segón més interesat en la música pop i el rock. Per raons comercials tots els temes anaven firmats pels dos.
Crime of the Century comença amb la peça School, una canço Pop, creada pels dos en col·laboració -la melodia de Hodgson i els solos de piano de Davies-, ademés s'alternen les dues veus en tota la peça, la segueix de Bloody Well Righ, una peça de R&B de Davies, en la intro de piano podem apreciar les influències Jazz de Davies, Hide in Your Shell també una molt bona canço pop tocada al piano elèctric per Hodgson i tanca la primera cara amb Asylum (Davies).
En la segona cara continua la mateixa tònica, comença amb el hit-single Dreamer, una cançó que tothom coneix o ha sentit alguna vegada, molt enganxosa i un dels himnes pop de la banda també amb Hodgson al piano elèctric, continua amb Rudy, una densa peça de rock progressiu de Davies, una de les millors de l'àlbum, amb tres parts ben diferenciades on destaca el piano de Rick Davies i els efectes sonors d'una estació de tren, gent... , després la segueix If everyone was listening, una íntima peça amb la veu de Hodgson que es, probablement, la menys coneguda o la que va tenir menys ressò de l'àlbum.
Acaba amb la homònima Crime of the Century que dóna títol al disc i és una peça molt identificable de Davies, encara que es tracta d'una co·laboració dels dos, Hodgson l'ha atribuït a Davies en varies entrevistes tot i reconeixer que es la peça més sòlida del disc i que marca el moment més àlgid i col·laboratiu de la banda.
Aquest disc va ser el primer èxit comercial de la banda entrant a les llistes tant d'Europa com de EUA, amb aquest treball van accedir a la primera divisió, van deixar de ser una banda marginal i l'èxit ja no els va deixar.
Després d'aquest van venir els grans discos de Supertramp; Crises -What Crises?, Even in the Quitest Moments, el més exitós Breakfast in America que va provocar una gran gira mundial d'on va sortir el directe Paris, i l'últim de l'època Hodgson: Famous last Words.
Supertramp és sense cap dubte una de les millors bandes de la història del pop-rock dels 70, es una banda que va fer una música diferent al que hi havia, van agafar el que els hi va interessar del Rock Progressiu, del Pop inclús del Jazz, tots els components de la banda eren músics de molt talent, Rick Davies estava considerat un prodigi al piano ja des de petit tot i no tenir formació y ser pràcticament autodidacta.
Un grup perfeccionista que s'apartava dels corrents rock amb "actitud", ells sempre van prioritzar les composicions i la música arribant a un nivell de perfecció que molts pocs grups han assolit.
Es un d'aquests grups que milloren en directe al ser tant bons músics, si teniu ocasió de veure el DVD del concert Paris, on toquen moltes de les peces de Crime of the Century, veureu a que em refereixo.
Supertramp, (sense Roger Hodgson) ja no toca en directe, crec que per problemes de salut de Rick Davies van haver de suspendre l'última gira. El que encara ho fa es Roger Hodgson que continua tocant per tot el món oferint les peces de Supertramp i algunes dels seus discs en solitari acompanyat d'una molt bona banda de gent bastant més jove que ell.
El disc del segell A&M Records va ser gravat en varis estudis, la composició i els assajos pel disc es van realitzar en una granja habilitada a Somerset i el productor va ser Ken Scott. El grup tenia més de 40 cançons per aquest disc de les quals se'n van sel·leccionar 8, alguns dels descarts es van utilitzar pel seguent disc Crises -What Crises?.
Aquest treball es el que va obrir l'etapa més exitosa del grup, convertint-se en un dels referents del pop-rock-prog dels anys 70, mentre va durar la bona entesa entre els dos compositors de la banda Rick Davies i Roger Hodgson, van crear discos ratllant l'excel·lència, un es aquest Crime of the Century, en la meva opinió el millor de la banda.
En aquesta època i fins el disc Famous Last Words (1982) totes les cançons estaven firmades per Davies i Hodgson (com els Beatles amb Lennon Mcartney), es la millor època de la banda (1974-1982), fins que van començar les desavenences creatives entre Davies i Hodgson que van acabar amb la marxa de Hodgson.
Mai més han tornat a tocar junts.
Es diferencia fàcilment quines son les peces composades per Davies o per Hodgson, el primer amb influències jazz i R&B i el segón més interesat en la música pop i el rock. Per raons comercials tots els temes anaven firmats pels dos.
Crime of the Century comença amb la peça School, una canço Pop, creada pels dos en col·laboració -la melodia de Hodgson i els solos de piano de Davies-, ademés s'alternen les dues veus en tota la peça, la segueix de Bloody Well Righ, una peça de R&B de Davies, en la intro de piano podem apreciar les influències Jazz de Davies, Hide in Your Shell també una molt bona canço pop tocada al piano elèctric per Hodgson i tanca la primera cara amb Asylum (Davies).
En la segona cara continua la mateixa tònica, comença amb el hit-single Dreamer, una cançó que tothom coneix o ha sentit alguna vegada, molt enganxosa i un dels himnes pop de la banda també amb Hodgson al piano elèctric, continua amb Rudy, una densa peça de rock progressiu de Davies, una de les millors de l'àlbum, amb tres parts ben diferenciades on destaca el piano de Rick Davies i els efectes sonors d'una estació de tren, gent... , després la segueix If everyone was listening, una íntima peça amb la veu de Hodgson que es, probablement, la menys coneguda o la que va tenir menys ressò de l'àlbum.
Acaba amb la homònima Crime of the Century que dóna títol al disc i és una peça molt identificable de Davies, encara que es tracta d'una co·laboració dels dos, Hodgson l'ha atribuït a Davies en varies entrevistes tot i reconeixer que es la peça més sòlida del disc i que marca el moment més àlgid i col·laboratiu de la banda.
Aquest disc va ser el primer èxit comercial de la banda entrant a les llistes tant d'Europa com de EUA, amb aquest treball van accedir a la primera divisió, van deixar de ser una banda marginal i l'èxit ja no els va deixar.
Després d'aquest van venir els grans discos de Supertramp; Crises -What Crises?, Even in the Quitest Moments, el més exitós Breakfast in America que va provocar una gran gira mundial d'on va sortir el directe Paris, i l'últim de l'època Hodgson: Famous last Words.
Supertramp és sense cap dubte una de les millors bandes de la història del pop-rock dels 70, es una banda que va fer una música diferent al que hi havia, van agafar el que els hi va interessar del Rock Progressiu, del Pop inclús del Jazz, tots els components de la banda eren músics de molt talent, Rick Davies estava considerat un prodigi al piano ja des de petit tot i no tenir formació y ser pràcticament autodidacta.
Un grup perfeccionista que s'apartava dels corrents rock amb "actitud", ells sempre van prioritzar les composicions i la música arribant a un nivell de perfecció que molts pocs grups han assolit.
Es un d'aquests grups que milloren en directe al ser tant bons músics, si teniu ocasió de veure el DVD del concert Paris, on toquen moltes de les peces de Crime of the Century, veureu a que em refereixo.
Supertramp, (sense Roger Hodgson) ja no toca en directe, crec que per problemes de salut de Rick Davies van haver de suspendre l'última gira. El que encara ho fa es Roger Hodgson que continua tocant per tot el món oferint les peces de Supertramp i algunes dels seus discs en solitari acompanyat d'una molt bona banda de gent bastant més jove que ell.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada