Christopher Cross - Cristopher Cross (1979)

Si sou dels nascuts després del 1980 probablement no sabreu ni qui és aquest senyor ni el que representa per la història de la música, sobretot per la música popular americana.

Christopher Cross va ser l'any 1980 el primer en guanyar els quatre premis Grammy grans un mateix any: Millor àlbum, millor gravació, millor cançó i millor artista novell, d'un total de cinc ja que també va guanyar el de millor arranjament vocal pel tema Sailing.

Per si fos poc també va guanyar l'any 1981 l'Òscar a la millor cançó original amb Arthur's theme (best that you can do).

Christopher Cross es molt identificable per la seva peculiar i aguda veu, no se'l valora tant com a guitarrista tot i ser també prodigiós en aquest camp. Una anècdota curiosa es que va suplir a Richie Blackmore, l'emblemàtic guitarrista de Deep Purple en un concert a la ciutat natal de Cross (San Antonio - Texas) l'any 1970 quan el guitarrista titular va caure malalt abans del concert. També estava convidat per tocar amb Steely Dan i no va poder ser per raons que es desconeixen.

El disc homònim i de debut del que parlo avui es una veritable joia de la música pop-rock americana, impecable en tots els aspectes: en composició, en qualitat musical, per l'elenc de músics que hi participen, per la producció acurada de Michael Omartian, etc.

No analitzaré cançó per cançó perquè totes son excel·lents i algunes encara avui sonen per les emissores de ràdio de clàssics del pop-rock: Ride like the wind, Sailing, Never be the same, Say You'll be mine, etc.

Peces magistralment interpretades sempre amb la característica veu de Cross i acompanyat de músics com Michael Omartian (producció i teclats), Larry Carlton, Jay Graydon i el mateix Christopher Cross (guitarres), Lenny Castro, Victor Feldman (percusió) entre molts d'altres, i també destacar que a les veus col·laboren Michael Mcdonald (Dobbie Brothers) i Don Henley (Eagles).

Res podia anar malament quan tens bones composicions i músics d'alt nivell, així era als anys 70 i 80, ara ja no estic tant segur que sigui així.

No se si va ser massa bo per Christopher Cross aquest èxit tant aclaparador del seu primer àlbum, el segon que va fer Another Page (1983) ja no va tenir l'èxit del primer, tot i tenir bones cançons com All Right o Think of Laura que parla d'una noia que va morir per una bala perduda en un tiroteig a estats units, una noticia que va commocionar la societat americana.

Aquest disc no es tant complert com el primer però crec que es el segon millor.

Després Christopher Cross va ser víctima de la MTV l'any 1984 on la música AOR (adult oriented rock) ja no hi tenia cabuda, així la seva estrella es va anar apagant, com molts dels grups i solistes de l'època.

Christopher Cross l'any 1979 ens va deixar un dels millors discs de pop-rock que mai s'han gravat, es una obra d'art contemporània (o no tant contemporània), de l'època on la música es feia d'una altra manera, els músics dedicaven dies i mesos per fer un disc, l'Auto-tune no existía, el mp3 tampoc, s'havia de ser molt bo a l'hora de cantar o de tocar, poc es podia arreglar en post-producció, tot era a base de preses i preses en sessions maratonianes.

Entenc que avui un disc així es impensable ja que si no guarneixes la teva música amb un video-clip amb senyores amb poca roba ballant compulsivament en un iot acompanyades de senyors sobre carregats de collerets daurats parlant en to desafiant no tens futur en aquest negoci.

Si teniu una mica de nostàlgia o voleu descobrir com era el pop-rock americà de finals dels 70 escolteu aquest treball homònim del gran Christopher Cross, només té 40 anys...