Porcupine Tree - In Absentia (2002)

Feia temps que volia parlar d'aquesta banda liderada per Steven Wilson, multi-instrumentista autodidacta, compositor, productor, etc. i un dels seus millors àlbums: In Absentia (traduït del llatí seria "en absència de").

Porcupine Tree s'ha etiquetat de moltes formes -cosa que Steven Wilson reconeix que no li agrada massa-, la més usada probablement es la de "Rock Progressiu", i si que algunes vegades ens pot recordar aquest estil, sobretot en discos anteriors com The Sky Moves Sideways (1995), però, també del rock, el pop, la psicodèlia, el metall progressiu, la música electrònica, etc. aquest disc n'és un bon exemple.

Des que vaig descobrir Porcupine Tree (tard) vaig notar que eren quelcom diferent, una formació (encara que actualment inactivada pel propi Wilson) relativament nova i contemporània -aquest In Absentia es del 2002- em va fer tornar a "creure" ,encara hi ha músics i bandes disposades a experimentar i buscar camins nous lluny de la tònica musical general. No tant sols Porcupine Tree, n'hi ha més (Opeth, Transatlantic, The Apple Thief... dins d'aquesta corda), tant sols cal dedicar un temps a fer recerca fora de les recomanacions dels mitjans massius. Música bona o com a mínim interessant sempre n'hi ha i n'hi haurà, abans de trobar aquests grups em refugiava en els vells dinosàures del pop-rock i del jazz, però hem de ser conscients de que hi ha molt per descobrir i escoltar, tant sols demana una mica d'esforç.

No cal dir que recomano molt que escolteu Porcupine Tree, si es que encara no ho heu fet, com a mínim us sorprendrà, crec que gratament, i la vostra reacció segur que serà com la meva, -perquè no n'he sentit a parlar pràcticament mai enlloc?

Anem al disc que ens ocupa: In Absentia, aquest treball ens mostra tot el que la banda es capaç d'oferir, conté temes curts pel que la banda acostuma i suposa un cert canvi en el seu l'enfoc musical, deixant una mica de banda el prog-rock característic d'anteriors treballs i incloent sons de guitarra més propers al Death Metal inspirat per bandes com Opeth, també cal remarcar que aquest es el disc on s'incorpora el bateria es Gavin Harrison substituint a Chris Maitland, Harrison li dona una empenta a la banda al ser un bateria molt més potent i tècnic que l'anterior, portant-los segons Wilson a un so més contemporani.

Aquest es el treball més accessible de la banda, es el disc ideal per introduïr-s'hi, després podem seguir per treballs com "Deadwing" o "Fear of the blank plantet" que ja contenen peces de més duració i contundència, sense descartar els seus anteriors treballs des del 1991 més centrats en el prog-rock, In Absentia es el seu seté disc, i si, hi ha molt per escoltar, per no parlar de la prolífica carrera en solitari d'Steven Wilson en plenitut a dia d'avui, acaba de treure nou disc el febrer del 2021, The Future Bites. Algun dia comentarem algun dels seus discs.

El disc s'obra amb Blackest Eyes, el primer tema ja incorpora guitarres metal combinades amb una agradable melodia pop, Trains es una peça també propera al pop on predomina la guitarra acústica. Segueix amb Lips of Ashes, atmosfèrica amb textures sobreposades de veu i sintetitzadors. Aqui acaba la primera cara del doble LP.

La segona cara o cara B comença amb The sound of Muzak, un inspiradissim riff de bateria del increïble Gavin Harrison (considerat avi un dels millors bateries del món) i una lletra que critica la música de masses i la ferocitat de les companyies discogràfiques. Gravity Eyelids també es una peça que combina una atmosfera que a vegades recorda a Pink Floyd amb guitarres condundents, una peça prog-rock autèntica. Les referències a grups dels 70 es recurrent a molts dels temes de Porcupine Tree (en anys anteriors molt més), podem sentir passatges que recorden a King Crimson, Pink Floyd, Genesis, Rush... Aquesta cara acaba amb l'instrumental Wedding Nails.

La cara C engega amb Prodigal, una balada molt ambiental, dolça i que li dóna una mica d'oxígen al disc, aquí si que hi ha pop dels 70. La peça 3 té un ritme de baix acompanyant una atmosfera creixent de teclats i parts orquestrals que ens remet a treballs de Massive Attack i altres grups de Trip-Hop del que anomenem so Bristol. Acaba amb The Creator has a Mastertape un tema rock rítmicament frenètic.

La cara D comença amb Heartattack in a Lay By, tranquila, amb cànons i cors vocals acompanyats en alguns trams de guitarra acústica. A Strip the Soul tornem al so Bristol combinant el Trip-hop amb les guitarres distorsionades inclús amb Wah-Wah per fer de coixí a la veu inquietant que sobrevola la peça. I acabem amb Collapse the Light Into Earth, la peça que tanca el disc, ve a ser com un comiat, comença tant sols amb piano i veu per acabar poderosament amb orquestra on destaca la corda i les agradables armonies vocals.

Es un treball memorable que cal tenir i cal revindicar, els temes estan molt treballats, combina des de peces delicades fins a contundents aproximacions al Prog-Metal, en el mil·leni que estem poques bandes fan el que ha fet Porcupine Tree, ha obert portes que molts creiem que estaben tancades i barrades. Agraïment immens a Steven Wilson i a Porcupine Tree.

El disc de vinil es una edició molt cuidada com tots els de la banda, molt ben grabat, masteritzat i produït per propi Steven Wilson que, com he dit abans, es un productor reconegut que ha fet re-masteritzacións d'àlbums clàssics de grups com Yes, King Crimson, Roxy Music, etc.

La banda està integrada per Steven Wilson (del que parlaré algun dia perquè hi ha molt de que parlar) a la veu, guitarra, alguns teclats, lletres, producció... Gavin Harrison: bateria i percusió que actualment és a les files de King Crimson i té una interessant carrera en solitari, el baixista d'influència jazz Colin Edwin i Richard Barbieri als teclats, ex-component del grup Japan.

No us perdeu aquesta banda, dóna per molt, amb una producció molt extensa i pràcticament desconeguda per la majoria de gent tot i tenir quatre nominacions a premis Grammy, per això l'anomenen "la millor banda que no has escoltat mai".