Música Que Cal Escoltar

Si sou dels nascuts després del 1980 probablement no sabreu ni qui és aquest senyor ni el que representa per la història de la música, sobretot per la música popular americana. Christopher Cross va ser l'any 1980 el primer en guanyar els quatre premis Grammy grans un mateix any: Millor àlbum, millor gravació, millor cançó i millor artista novell, d'un total de cinc ja que també va guanyar el de millor arranjament vocal pel tema Sailing . Per si fos poc també va guanyar l'any 1981 l' Òscar a la millor cançó original amb Arthur's theme (best that you can do) . Christopher Cross es molt identificable per la seva peculiar i aguda veu, no se'l valora tant com a guitarrista tot i ser també prodigiós en aquest camp. Una anècdota curiosa es que va suplir a Richie Blackmore , l'emblemàtic guitarrista de Deep Purple en un concert a la ciutat natal de Cross (San Antonio - Texas) l'any 1970 quan el guitarrista titular va caure malalt abans del concert. També est

Steely Dan Aja , o la perfecció musical i sonora portada al límit, la fina línia que separa la excel·lència de la perfecció malaltissa. Així és Steely Dan , banda formada per dos músics de la costa est dels Estats Units: Donald Fagen i Walter Becker. Comencen la seva producció musical a l'inici de la dècada dels 70 i aquest disc del que avui parlo es el seu sisè treball, probablement el millor de la banda. Per posar-nos en situació, som a l'any 1977 el  punk ja arriba a tot arreu,  (Sex Pistols, The Clash, Ramones...) , el rock simfònic agonitza ,i al mateix temps, dos músics americans, graben un disc de 7 talls on el tema principal dura 8 minuts, amb multitud d'acords de jazz , desenes d'eminents músics de sessió i obsessiva preocupació per aconseguir l'excel·lència tant musical com en la producció, es a dir, tot el contrari del mainstream  imperant de l'època on semblava que tothom, discogràfiques incloses, estaven més interessats en cançons ràpides, explo

Supertramp és una banda de rock fundada el 1969 per Rick Davies amb el support econòmic del financer Stanley August Miesegaes. El disc del que parlo avui es el tercer, després dels dos primers - Supertramp i Indelibily Stamped - que comercialment no van ser el que s'esperava. Crime of the Century es el primer treball de la banda que comptaria ja amb membres permanents. Tant sols Rick Davies i Roger Hodgson havien estat en els dos anteriors, així doncs la banda quedarà així pels propers i exitosos àlbums: Rick Davies (veu, teclats, harmònica), Roger Hodgson (veu, guitarra, teclats), Jonh A. Helliwell (Instruments de vent i veus), Bob C. Bemberg (Bateria i percusió) i Dougie Thomson (baix). El disc del segell A&M Records va ser gravat en varis estudis, la composició i els assajos pel disc es van realitzar en una granja habilitada a Somerset i el productor va ser Ken Scott. El grup tenia més de 40 cançons per aquest disc de les quals se'n van sel·leccionar 8, alguns del

The Turn of a Friendly Card es el cinquè disc de la banda britànica The Alan Parsons Project formada per Alan Parsons i Eric Woolson, la resta de membres son vocalistes i músics contractats com ja era habitual en els anteriors treballs de la banda. La meva opinió es que aquest és el millor disc de la banda i aniré explicant perquè. Alan Parsons després d'haver estat enginyer de so als estudis Abbey Road de Londres, colaborant en discs dels  Beatles , Paul McCartney, The Hollies i sobretot al recordat àlbum  The Dark Side of the Moon de Pink Floyd que va proporcionar-li una nominació als premis Grammy . Aquest disc del que parlo avui també va estar nominat en apartats tècnics com la majoria dels seus treballs. The Turn of a Friendy Card es un disc conceptual com ho havien estat els cuatre anteriors, aquest parla del joc i les apostes, més que recordar-nos que l'addicció al joc acostuma a acabar malament, ho metaforitza amb les apostes que tots fem -o estem o

Café Bleu es l'àlbum oficial de debut de la banda anglesa Style Council . Paul Weller i Mick Talbot en son els integrants, tot i que per aquest disc s'envolten d'altres músics com Steve White a la bateria (amb tant sols 18 anys), la veu de Tracy Thorn i el músic Ben Watt de la banda Everything but the girl entre d'altres. El disc va ser ben acollit per la crítica encara que alguns el van titllar de eclèctic i excessiu. Paul Weller, després de la dissolució de la seva banda The Jam , un grup new wave que va tenir molt d'èxit a la década dels 70 fins a principi dels 80, crea el grup Style Council amb un enfocament totalment diferent, les noves cançons son més properes al Jazz i al Soul i bàsicament aquest treball es un disc de pop sofisticat i elegant molt agradable d'escoltar i amb dues parts ben definides. Resulta molt difícil definir aquest àlbum, la primera part es com una experimentació de diferents estils que exploren Jazz, Soul, Lounge i el pop

Si vols començar a entrar dins el món d'Stevie Wonder aquest és el disc. Si, és un disc de recopilació, però és molt més, es un recull de la millor època del músic (1972-1982) i per si això no fos prou inclou quatre peces inèdites. Disc doble presentat en carpeta gatefold  editat per Talma-Motawn amb premsat i so molt bo, almenys en la versió que jo tinc de vinil editat a Espanya per RCA el 1982. Ja hem comentat que el disc es doble, per tant té quatre cares on la peça final de cada cara es una de les cançons inèdites que tant sols son en aquest àlbum. El recull és l'adequat i ens mostra l'Stevie Wonder dels 70 en plenitut, més creatiu, més funk i més inspirat. Conté tots els singles bàsics de l'època: Superstititon, Superwoman, You're the sunshine of my life, Master Blaster, I wish, Isn't she lovely... Sempre podem trobar-ne a faltar alguna de les nostres preferides (jo trobo a faltar All I do i algunes més), però és una recopilació, amb espai limita

Tears for Fears és un grup britànic format per dos membres, Roland Orzabal i Curt Smith, que després del seu sensacional segon disc Songs from the big chair (1985), van passar a la primera divisió amb el disc que ens ocupa avui The seeds of love . El segon disc havia estat un èxit amb talls com Shout, I believe, Head Over Heels i l'atemporal i magnífica Everybody wants to rule the world, aprofitant l'èxit, el canvi de discogràfica i poder gaudir de recursos pràcticament il·limitats per la gravació del seu proper disc, van encarar el treball des d'un altre punt de vista. Roland Orzabal, cansat del so dels 80, percussions pre-gravades, caixes de ritmes, sintetitzadors i produccions excesives pensades per les radio fórmules i les pistes de ball, volia fer un disc amb i de músics, que al final resultés en un so més orgànic que donés un salt de qualitat a la banda. Per això ells mateixos s'encarreguen de la producció junt amb el productor i enginyer David Bascombe

Soul Mining és l’àlbum debut de la banda britànica The The i el seu líder i (segons com es miri) únic component Matt Johnson. Es presenta l’any 1983 rebent bones crítiques encara que inicialment es va vendre de forma molt modesta (tant sols arriba al nº 27 a les llistes de vendes), no va ser fins el 2019 que el disc es va certificar com a or. Un disc que el públic a anat descobrint amb el temps, l’òpera prima de Matt Johnson on deixa els que segurament son els seus moments més inspirats. Originalment gravat per la discogràfica Some Bizarre  i editat per EPIC a Espanya, v a ser el tercer millor álbum del 1983 segons la revista Melody Maker i també està inclòs en els «1001 albums you must hear before you die» i està considerat com una obra mestra oculta. El dibuix de la coberta es obra del germà de Johnson (Andrew), curiosament la il·lustració que aquí va ser la contra-portada va ser la portada als EUA. Podem definir Soul Mining com un disc de Post-punk amb tocs d’electr

Primer disc en solitari de Donald Fagen, després de la separació d' Steely Dan al 1981 (després es tornarien a juntar ell i Walter Becker a finals dels 90 per re-activar la banda amb un parell de discs i alguns concerts en directe). The Nightfly es va llançar el 1982 produït per Gary Katz i amb un elenc de músics on hi havia el millor del pop-rock-jazz americà, entre ells destaquen: Michael Omartian, Jeff Porcaro, Larry Carlton, Randy Brecker, Michael Brecker... entre altres, sense oblidar-nos del mateix Donald Faguen al piano elèctric i altres teclats. El disc es bàsicament autobiogràfic  -això s'enten més si llegim el llibre de Donald Fagen, Eminent Hipsters (Ed. Libros del Kultrum)- , Fagen, nascut a New Jersey es passava les tardes i les nits escoltant els disc-jockeys de les emisores de Jazz de la costa est durant la seva adolescència, també freqüentava els clubs de jazz de New York i es passava hores veient i escoltant els seus ídols. Aquest disc va d'